Parròquia de la Garriga

Era dalt d’un turó, en una casa de grans sales que permetien veure tot l’espai que l’envoltava ja que era feta de vidre. Estava acompanyat per familiars i amics, i tots ens sentíem ben guardats.

 

A fora, el paisatge era immens, a prop i a la llunyania hi havia brogit de gent que anava i venia per camins entre els pobles que es perdien a l’horitzó. Vegetació abundant, turons, serralades i planúries desertes. Un paisatge que jo anava admirant impressionat.

 

Però plovia, una pluja que s’anava fent més i més intensa i, des de darrera dels turons, començaren a brollar les aigües que ho amaraven tot i vessaven cap a la plana formant veritables rius d’aigua que travessaven carrers i places.

 

Jo duia quelcom, mai vaig ser capaç de veure què era, però hi cabia entre les meues mans que en feien de refugi d’allò que intuïa com una part de mi molt preuada. Però alhora que la protegia, també veia que era imperfecta. Tot i que jo no era capaç d’observar-ne la forma sabia que tenia defectes visibles, tant per a mi com per als altres. I el fet de cobrir-la, a banda de protegir-la de l’exterior, també m’ajudava a amagar-la als demés.

 

En veure l’aigua com corria, i el brogit que s’originava rere els vidres, allò que observava darrere les meues mans protectores, tenia un anhel; li creixia el desig de sortir a l’exterior, de mostrar-se, d’anar als pobles a trobar la gent, de veure l’aigua d’a prop i tastar-la, de pelegrinar per aquella terra acollidora, però feréstega i també fèrtil.

 

Vaig acomiadar-me i vaig sortir a l’exterior. No sabia on anava, però la meua inseguretat era superada per allò de preuat i alhora imperfecte que duia a les mans, a la vora del pit. “Allò” ho tenia ben clar i em guiava pels camins. I quan trobàvem un grup de gent, “allò” se n’alegrava, i del seu goig, prenia volada d’entre les meues mans, i malgrat la seua imperfecció s’enlairava per sobre dels caps de tothom i tots se n’alegraven i la festejaven, i tornava a les meues mans fent festa i tots me’n donaven les gràcies.

 

Visitàvem pobles i arreu érem ben rebuts, i ella s’anava perfeccionant i cada vegada era més preciosa i volava més amunt.

 

Arribà el moment de tornar a casa, a aquell petit palau de cristall sobre el turó. Sortiren a rebre’ns la gent coneguda i estimada. I “allò” que duia entre les mans, abraçat al meu pit, volava, cantava i somreia; i tothom se n’alegrava de la nostra arribada i s’admiraven de la bellesa d’allò que mai vaig saber definir, tot i que em sentia plenament satisfet.

 

Fou un altre somni. Una píndola plena de pau. Amb l’interrogant de saber què era “allò” que de tan preuat duia vora el meu pit i protegia amb fervor.

 

He intentat transmetre’t amb més o menys encert les sensacions que vaig tenir durant el somni. Realment, l’interior de la persona és un jardí que cal conrear i on resideix l’esperança. El meu ésser, en la pregària, tot i que és minsa i pobra, té set d’allò transcendent per seguir caminant.

 

  cristofolpons@yahoo.es


Pg. Dr Vich, 1· 08530 La Garriga · Tel: 93 871 46 91 Fax: 93 841 81 38 · e-mail: info@santestevelagarriga.org

Disseny web i programació: clickart