Parròquia de la Garriga

De bon matí, just a trenc d’alba, el Gran Sol anava guillant-me pel forat del pany, amb els ulls mig closos, provava d’espiar-me i de fer-me ganyotes; s’amagava i tornava a sortir molt de pressa, tapant-se el cap amb un barret de palla i un ris de color taronja. De sobte, l’astre vestit d’un rogent fogós, vingut de la part d’Orient, s’ha aixecat mostrant la seva esplendorosa i juganera cara. Somrient m’ha saludat volent desitjar-me un bon dia! Un ventijol de matinada ha embolcallat tot el meu entorn de frescor.

 

 

 

 

Avança el matí, i el sol ha irradiat els seus raigs de triomf, tot desplegant un harmoniós ventall de precioses tonalitats. El cel té dibuixat un coixí nuvolós fins que l’encontre amb una penombra l’ha enfosquit de nou; són com onades de nit, com estels sense llum, com la llàntia sense l’oli, com guspires sense foc, com l’escalf sense cap brasa...

 

 

He sortit al terradet de la casa, a on jeuen les branques esteses d’una gran espessor d’arbres; és al peu de la petita muntanyeta per on s’enfila fins al coll de la serralada de Collserola.

 

 

M’he passat allà una bona estona, sola i contemplant, però sense pretendre res de sorprenent o especial. Només desitjava gaudir de tot el miratge, no cercava pas res més que escoltar alguna cosa i mirar.  

 

Com un bon guardià, sense moure ni tan sols un dit, vigilava atenta amb els ulls ben oberts, tant els del cor com els de la ment. Plaentment, he delejat la mirada i he copsat una mena de paradís que la meva petitesa ja havia pressentit.

 

Melodiosament, uns ocells xiuxiuejaven i mantenien un diàleg intrigat. Què es deurien dir?, em preguntava jo mateixa, m’endidalava d’escoltar-los!... Una piuladissa d’estornells estenien les seves ales preparades a dansar i  emprendre un gran vol.  

 

Arran de terra, hi havia un humitejat reguerol, que lluïa esveltes falgueres crescudes cel amunt. Empeses pel vent, un fort oratge corria d’un cap a l’altre fent balancejar tot el seu fullatge.

 

He volat de nou sota un cel molt blau; safirs d’estels besllumaven sa brillantor. He somniat baixar fins al solc i besar la terra. La mar estava assossegada i reflectia una llum difuminada. Les onades enjogassades pel seu balanceig  d’anades i vingudes, mitigaven un brunziment pacificador.

 

He somniat l’aiguabarreig de la verdosa mar, ondejada pel grisós arrogant d’una agraciada cabellera aigualida pel blau fort. El blau turquesa o el blau d’una marinada, tornassolada, embellida pel seus reflexos. En el lluny, arrodoneixen la terra uns perduts i engroguits roses i liles que confonen les aigües amb l’horitzó. Un enribetat sedós de blanca espuma platejada, fent puntetes de coixí, modelava el vaivé de cada onada.

 

A l’altra banda de la riba, cingleres i petits turonets presidien la vall. El meu Amic em va convidar d’anar amb Ell i pujar junts la muntanya. Vaig ser enduta per la força d’un Vent impetuós que m’empenyia cel amunt... Allà em vaig sentir immòbil i estàtica, m’atrapava altra volta el silenci, contemplant embadalida una gran Blancor Transfigurada. El meu cor es va omplir d’una alegria immensa;

una única experiència...

 

“S’hi estava bé allà dalt, m’hi hauria volgut quedar a viure per sempre”. Vaig rebre un avançat pregustament d’eternitat. De sobte, una massa nuvolosa ho va confondre tot.

 

Vaig baixar altra vegada a la plana, amb un sentiment d’emoció que m’havia corprès tot el meu ser. A dins del cor hi guardo una preuada joia. La Presència d’un Tabor.

 

Després d’un càlid captar i d’una vesprada de lluna, el sol camina defallit i encès  cap a Ponent; vesteix senyorejant fina porpra amb fils daurats, i morades ombres el voltegen. El cel estampa els colors de la gran meravella: Una posta de sol.                                                          

 

El vent s’ha apaivagat...

 

Cèlia Sánchez  celsa7@ya.com  


Pg. Dr Vich, 1· 08530 La Garriga · Tel: 93 871 46 91 Fax: 93 841 81 38 · e-mail: info@santestevelagarriga.org

Disseny web i programació: clickart